La Cooperativa de Porrera

cooperativa6

La Cooperativa de Porrera és un d’aquells restaurants que tens a la llista de pendents durant molt de temps i quan finalment hi vas a menjar tens ganes d’estirar-te les orelles per haver estat tan tanoca de no menjar-hi abans. I és que l’any passat en Miquel i jo vam passar una temporada vivint al Priorat, a més de fer-hi vàries visites de cap de setmana, però per diferents motius no hi vam menjar mai. O bé no teníem prou temps per asseure’ns a dinar quan èrem a Porrera, o hi èrem el dia que la Cooperativa tenia festa setmanala, o bé hi havia una fira i sense reserva no s’hi podia menjar.

Al Priorat, comarca de pocs habitants i pobles que només s’animen una mica els caps de setmana, hi ha pocs llocs per menjar. I per això tothom que ens trobàvem sempre ens parlava de la Cooperativa. Fins i tot blogs de restaurants que normalment són a Barcelona també en parlaven. Així que quan finalment hi vam menjar temíem que ens decepcionaria, com aquelles pel·lícules de moda que tothom recomana i després penses que no n’hi havia per tant.

Poster perquè hi anàvem carregats de cautela, La Cooperativa va superar de llarg les expectatives. I és que ens va encantar tot: els propietaris, el local, la decoració, la carta de vins i el menjar. I tot amb uns preus molt ajustats. Increïble!

(més…)

Brunch a Barcelona: Picnic

picnic-facade

No sé quan va començar la moda del brunch de cap de setmana a Estats Units, però en tot cas jo mai m’hi vaig aficionar quan vivia a San Francisco. Bàsicament perquè a) sempre tocava fer cua durant més d’una hora a tots els restaurants bons/macos/interessants, i em nego a esperar tanta estona per menjar ous b) per més bons que estiguin els ous, els preus de brunch costen de justificar c) si t’aixeques tard, mengis el que mengis ja estàs fent un brunch a casa i amb més comoditat (pijama!) però sense ser tan guai, això sí… Però com que tant en M com jo fem anys aquesta setmana, i havia vist dos blogs que m’agraden molt (El Comidista, del que sóc molt “fans”, i La hora del bagel) recomanaven un lloc molt a prop de casa anomenat Picnic, doncs les ganes de sortir a celebrar una mica i la proximitat ens han fet decidir de provar-lo.

(més…)

Buscant l’autenticitat al Priorat

Al mes de juliol en M i jo vam fer una escapada llampec al Priorat, una comarca que no coneixíem gaire i que ens va deixar amb la mel als llavis. O sigui, amb ganes de tornar-hi amb més temps. Aquesta ocasió va sorgir fa un parell de setmanes gràcies a una trobada de blocaires i altres bestioles de les xarxes socials organitzada per l’Hostal Sport de Falset. Potser recordareu el deliciós sopar que us vaig explicar de l’anterior visita, després del qual quasi vam haver de trucar la grua municipal per treure’ns del menjador de tan bé que vam menjar.

Aquesta vegada, però, l’àpat al qual vam ser convidats els blocaires va ser un esmorzar. Però no un esmorzar qualsevol, no no no, sino un esmorzar com Déu mana, d’aquells que servien de carburant als pagesos per passar-se tot el dia treballant al camp. Ara d’aquests esmorzars se’n diuen “de forquilla”, però bé podrien dir-se esmorzars de golafre o de bon vivant.

(més…)

Escapadeta a Sitges

Dijous passat en M i jo vam decidir d’anar a passar el dia a Sitges. En M no hi havia estat mai, i jo no hi havia anat des de feia almenys una dotzena d’anys, de la meva època d’estudiant i d’assídua cinèfila que solia anar al Festival de Cinema cada dia mentre durava. Uns amics de Croàcia passaven una setmana de vacances a Sitges i vam decidir que podria ser un bon dia per visitar la ciutat abans d’anar a sopar amb ells. Amb la calor i xafogor d’aquests dies, i sense endur-nos banyador per anar a passar l’estona a la platja, òbviament ens vam equivocar. A més, quasi tots els museus estaven tancats o en obres. La tarda se’ns va fer lentíssima.

Per dinar vam pensar que algun restaurant o altre decent trobaríem, malgrat ser en un poble turístic de la costa. D’entrada vam evitar de mirar als carrers més propers a les platges, on dominaven els menús amb paella sospitosos, tapes a penes dignes del seu nom i demés aberracions culinàries. Després de molt caminar i buscar vam acabar decidint-nos per un petit bar-restaurant en un dels carrers principals del centre, anomenat L’Avinyet. Ens va agradar la decoració moderna i acollidora del lloc, i el fet que no semblava pensat per turistes. En ser més bar que restaurant tenien poques opcions per triar, bàsicament gaspatxo, entrepans de focaccia, una amanida amb formatge de cabra i mitja dotzena del que podríem anomenar tapes d’autor. Ens van dir, però, que al vespre tenen més plats. Amb la calor no teníem gaire gana així que ja ens va estar bé.

(més…)

Sopar a l’Hostal Sport a Falset

Potser per compensar la setmana que vam passar a Menorca a principis de juny, aquest mes de juliol en M i jo hem anat de bòlit sense ni un minut de relax per anar a la platja o fer escapades gastronòmiques. Tot i així vam aconseguir fer una visita llampec al Priorat, comarca que teníem ganes de conèixer millor des de feia molt de temps. I com que la visita va ser tan curta ens vam quedar amb ganes de tornar-hi, cosa que farem tan aviat com torni a presentar-se l’ocasió.

Tot i que durant la nostra curta estada vam aconseguir visitar dos cellers interessants (un de petit dins la DO Priorat i una cooperativa de la DO Montsant), el punt àlgid de la visita va ser l’Hostal Sport de Falset. Conèixer aquesta institució local i, sobretot, el sopar que ens vam cruspir van fer que el viatge valgués la pena. I és que, quin sopar!

(més…)