Amanida de bulgur i verdures a la planxa

amanida-bulgur

A l’estiu, quan la calor apreta i ve més de gust menjar coses fredes que calentes, a casa sovint mengem amanides d’aquelles que fan plat principal. Entre els nostres grans èxits familiars hi ha aquesta amanida de bulgur que no tinc ni idea d’on va sortir originalment. El cas és que amb el temps l’he anat modificant fins al punt de que té tot el que més m’agrada, i a més ha triomfat en diversos sopars amb amics. Però, com moltes amanides, és una mica “open source” que es pot modificar segons el gust de cadascú o les verdures que tinguem a mà. I també és pot fer amb sèmola o quinoa en lloc de bulgur, és clar. El més important és que les verdures estiguin fetes a la planxa, o si tenim la sort de tenir terrassa, fins i tot a la brasa. I preparar-ho tot per avançat perquè pugui reposar a la nevera i donar el toc refrescant necessari.

(més…)

Una de les millors salses del món: pesto

Ja he dit moltes vegades que m’encanta la pasta. De qualsevol forma i preparació, podria passar-me tranquil·lament la resta dels meus dies menjant pasta a diari i no me’n cansaria. I una de les que més m’agrada és la pasta amb salsa de pesto. A Espanya en general costa de trobar-ne de bona al supermercat, i a les botigues especialitzades sol costar un ull de la cara. És per això que tan bon punt vaig venir a viure a Barcelona vaig plantar alfàbrega al balcó amb la idea de tenir sempre a mà l’ingredient més important del pesto.

La recepta és senzillíssima, i jo normalment improviso les quantitats segons la disponibilitat d’alfàbrega fresca. Per fer un pesto realment bo cal posar-n’hi molta i, malauradament, la meva planta del balcó no produeix gaire. Així que les poques vegades que n’he fet a casa no m’ha quedat tant verd i espés com hauria de quedar. Però tot i així infinitament més bo que qualsevol pesto de pot.

(més…)

Chutney de tomata amb formatge cremós

Vaig descobrir el chutney (i la cuina de l’Índia) quan era estudiant a Praga, en un restaurant vegetarià indi on anava a dinar quasi cada dia i m’hi vaig aficionar. Es tracta d’una mena de mermelada picant, feta a base de coses tan diverses com el mango o la tomata. El chutney típicament indi és, com tot el que ve d’aquest país, increïblement picant i sovint no té una textura gaire de mermelada si no més aviat de trossos de fruita o verdura conservats amb espècies. A l’Índia solen menjar-ne només una culleradeta per àpat, servida al costat del plat principal com a contrapunt picant a una salseta de yogurt el nom de la qual ara no recordo. Per sort, en els darrers anys el chutney també s’ha posat de moda a la cuina europea o dels Estats Units com a complement de carns i formatges o fins i tot en entrepans.

(més…)

Muffins de blueberry

La varietat de baies de tota mena que creixen a nordamèrica no deixa de sorprendre’m. I moltes vegades, quan intento trobar-ne una traducció no en trobo perquè simplement no existeixen a Europa del sud. Una d’aquestes baies, que per altra banda és increïblement popular als Estats Units, és la blueberry. S’assembla molt i és una parenta propera del nabiu que creix al Pirineu, també conegut com a avajonera, mirtil, anajó o gerdera silvestre. Com podeu veure a la foto, és una baia petita (de mida entre un pèsol i una oliva) d’un blau intens de fora, porpra vermllós de dintre. Segons la Viquipèdia, la blueberry fou introduïda a Europa als anys 1930, però més aviat a països del nord i centreuropa.

Als Estats Units les blueberries són extremadament populars, quan és temporada se’n troben a tot arreu de fresques i la resta de l’any sempre hi ha mermelades a tots els supermercats, i fins i tot blueberries seques. També se’n fan tota mena de postres i pastissos, i alguna vegada les he vistes en amanides. Diuen que són molt bones per la salut, són antioxidants, anticancerígenes i ajuden a conservar la memòria. Per tot això, quan a principi de juliol les vaig començar a veure al mercat, vaig decidir que ja era hora de fer-les servir en alguna recepta.

(més…)

Bunyols de carbassó

Fa més o menys un any em vaig creuar en una festa amb la Leah, una noia australiana que havia tingut un café d’èxit a Melbourne però finalment va haver de tancar per qüestions de deutes i una hipoteca a la deriva. Acabava de venir a viure a San Francisco per la feina del seu marit i no coneixia gairebé ningú, així que vam parlar de quedar algun dia per cuinar a casa seva ja que va ser per aquella època que jo em vaig proposar d’aprendre a fer plats més seriosos (o sigui de més de 20 minuts de preparació). Finalment no vam acabar cuinant juntes, però sí que vaig fer unes quantes receptes del seu blog de cuina, anomenat Mrs Delicious (La senyora Deliciosa).

Com que ara és temporada de carbassons i hi ha gent que en té l’hort ple i no sap què fer-ne (hola mama!), i la recepta del pastís de carbassó de l’altre dia va tenir molt d’èxit, avui us en traduiré una de les que he fet més vegades: els bunyols de carbassó. I dic bunyols perquè no trobo cap altra traducció més adient per la paraula ‘fritters’ que simplement vol dir cosa de forma aplanada fregida, o sigui que tenen més aviat una forma com d’hamburguesa que no de bunyol. En tot cas és una recepta molt senzilla i ideal per fer servir els carbassons que fa dies que corren per la nevera, tous i lletjos, i no sabem què fer-ne.

(més…)